X(p)rimenta 2012 s’adreça a alumnes i professors de primària, secundària, batxillerat i cicles formatius que vulguin fer experiments científics interessants i que els filmin en vídeo.

Els vídeos han de ser d’una durada de 3 minuts com a màxim, i han d’il·lustrar algun principi científic i tecnològic de forma clara, senzilla i amb rigor científic.

Els millors vídeos rebuts s’incorporaran a la base de dades d’experiments científics de Recerca en Acció, que hores d’ara aplega una cinquantena de propostes a l’abast de mestres i d’alumnes.

Es concediran diversos premis als millors vídeos per a recompensar la tasca dels mestres, els alumnes i els centres. El termini per a rebre els vídeos es clou el dia 30 d’abril de 2012.

X(p)rimenta és una iniciativa organitzada conjuntament entre la Fundació Institució Catalana de Suport a la Recerca i l’Associació Catalana de Comunicació Científica, i compta amb el patrocini del Parc Natural del Delta de l’Ebre. La iniciativa compta amb el suport del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, CosmoCaixa Barcelona, l’Escola de Telecomunicació i Aeronàutica de Castelldefels, el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, Physics!, Escola Valenciana - Federació d’Associacions per la Llengua i l’Obra Cultural Balear.

Més informació a: http://www.recercaenaccio.cat/agaur_reac/AppJava/ca/noticies/general/noticia/20120124-x-p-rimenta-2012.jsp

Aquesta informació ha estat realitzada per Recerca en acció (www.recercaenaccio.cat)

En aquesta imatge d’Ignasi Buch, del grup de Biofísica Computacional del GRIB (IMIM/UPF), s’observa una simulació de la unió d’un fàrmac a la seva proteïna diana. La molècula hexagonal petita (benzamidina) representa el fàrmac, en aquest cas un inhibidor de la tripsina, la molècula grisa volumètrica de la imatge.

La tripsina és un enzim amb la funció de tallar proteïnes. Quan la benzamidina s’uneix a la tripsina evita que altres proteïnes s’uneixin i, per tant, que la tripsina les pugui tallar. Aquesta simulació
mostra com, per poder unirse i inhibir la tripsina, la benzamidina primer interacciona amb diverses regions que l’ajuden a trobar el seu lloc final d’unió.

Ser capaços d’entendre aquest camí que ha de fer la benzamidina dóna pistes addicionals
a l’hora de dissenyar fàrmacs més eficients.

Aquest article va ser publicat al diari El.lipse, la publicació que es realitza al PRBB amb la col.laboració de tots els centres que el conformen.

Una patent és un dret exclusiu concedit per un Estat a un inventor per un període fix de temps a canvi de la divulgació pública de la seva invenció. Això proporciona a l’inventor el dret d’excloure tercers d’utilitzar o vendre la invenció patentada durant 20 anys a partir de la data de presentació de la patent.

Les patents han de complir tres requisits: la invenció ha de ser nova, ha d’haver comportat una activitat inventiva i ha de descriure una aplicació tècnica.

Els descobriments no són patentables; la invenció ha de ser un producte o procés industrial creat per l’inventor. A partir de la presentació d’una patent, el contingut pot ser publicat en una revista científica, però mai abans. La patent esmanté en secret durant 18 mesos i després es fa totalment pública a través de bases de dades com Espacenet.

Les patents són cares. Els primers 30 mesos pot costar entre 10.000 i 15.000 euros, i les següents fases, de 25.000 a 30.000 euros, a més de les quotes anuals per mantenir la protecció. En el món acadèmic les patents són sobretot d’aplicacions. Una patent pot ser atorgada com a molt aviat en tres anys, però es pot trigar sis anys a obtenir l’aprovació final.

En recerca, les bases de dades de patents proporcionen informació útil. Però la raó principal per patentar una innovació biomèdica és permetre a una empresa privada el desenvolupament d’un medicament. Això pot costar fins a 800 milions d’euros i trigar de 12 a 15 anys. Per això les empreses volen assegurarse que podran vendre el medicament en exclusiva almenys durant cinc anys.

El temps dirà si el sistema de patents actual és adequat per resoldre els problemes de salut més urgents al món, però, ara com ara, si un científic inventa un nou medicament, patentar podria ser l’única solució perquè algun dia s’apliqui a la clínica.

Aquest article va ser publicat al diari El.lipse, la publicació que es realitza al PRBB amb la col.laboració de tots els centres que el conformen.

En la recerca, com en altres àmbits de la societat, existeixen tendències. Es pot pensar, erròniament o no, que només són paraules que en un moment determinat es posen de moda, però segurament és molt més que això.

Qui no recorda quan la paraula clau era la translació? De fet , la paraula es farà servir més o menys ara, però la idea continua sent vàlida. La biomedicina ha de ser capaç de respondre preguntes que es deriven de la pràctica clínica combinant la investigació bàsica amb la més clínica. Ara però s’utilitza l’etiqueta “from bench to bed”.

També hem viscut la moda dels “omics”. No podia haver un projecte en biomedicina que no inclogués la utilització de plataformes de genòmica, proteòmica o metabolòmica. La tecnologia avança i els equipaments cada cop són més potents i sembla lògic que s’utilitzin massivament aquestes oportunitats. No obstant, caldria potser avaluar quina incidència real han tingut o tenen aquestes tècniques per donar resposta al reptes en aquest àmbit de la ciència.

Actualment, la Unió Europea està acabant de definir quin serà el programa de continuïtat del 7è Programa Marc. Per decidir quin nom havia de tenir, es va fer una enquesta d’àmbit europeu i es va escollir Horizon 2020. Pel que no van haver de fer enquesta va ser per decidir quina hauria de ser la paraula clau per aquest nou programa i la paraula és innovation. Sí, que tothom ho sàpiga, la paraula a utilitzar és innovació. A Europa ho tenen clar, no és sostenible finançar recerca que no pugui arribar de manera molt directe al sector productiu. Tornem a sentir que la recerca ha de ser el motor econòmic i si Europa té bons investigadors, això ha de poder tenir conseqüència directe en la millora de la competitivitat de les seves industries.

A nivell estatal, d’una manera més modesta, també hi ha cada vegada més iniciatives que busquen que centres de recerca i empreses presentin projectes comuns, que assegurin un nou producte per a l’empresa o una millora en un procés o el desenvolupament d’una tecnologia. Això està fent que cada vegada tinguin més rellevància els anomenats centres tecnològics, entitats sectorials que van ser creades per a donar respostes de recerca i desenvolupament a empreses que, per dimensions, autònomament no podien fer recerca. Un exemple de centres tecnològics seria leitat o ascamm, entre d’altres (podeu trobar més informació a www.actec.cat).

Per últim, també volia destacar una altra tendència: la innovació als hospitals. Cada vegada més s’estan apropant als hospitals diferents actors (centres tecnològics, empreses i inversors) interessats en poder recollir necessitats, problemes i possibles solucions en les activitats realitzades als hospitals. Molts hospitals ja compten amb el seu propi director d’innovació. No estem parlant només dels ja famosos medical Device, sinó també de millora de processos que optimitzin recursos. L’entorn hospitalari és l’ideal perquè persones amb inquietuds, independentment del seu perfil (innovar pot innovar des del cap de servei fins al zelador), davant d’un problema que detecten en el seu dia a dia, puguin imaginar possibles solucions. La bona notícia és que ara s’estan posant a l’abast més eines que permetin fer tangibles aquestes solucions, sempre que siguin econòmicament beneficioses.

Com a conclusió diria que les tendències en sí no són bones ni dolentes, són el que són, però és important conèixer-les per, a ser possible, aprofitar-les.

Marta López és la responsable del servei de Recerca de l’IMIM (Institut de Recerca Hospital del Mar)

La tradicional seqüenciació d’ADN, concebuda pel doble guanyador del premi Nobel Frederick Sanger en els anys setanta, ha estat tremendament reeixida des de fa 25 anys. Malgrat el seu cost, molts genomes, incloent-hi l’humà, s’han seqüenciat utilitzant el mètode de Sanger. Però el mètode té les seves limitacions; per exemple, només es poden seqüenciar 384 fragments d’ADN alhora.

En els darrers sis anys, han sorgit les anomenades tecnologies de deep sequencing, o seqüenciació exhaustiva, que, amb un cost baix, permeten seqüenciar un gran nombre de fragments d’ADN ―fins a 1.000 milions― a la vegada.

El genoma humà té uns 3.000.000.000 parells de bases o “lletres”. Com que les molècules d’ADN són molt llargues, el primer pas en seqüenciar-les és fer servir mètodes físics per fragmentar-les en trossos d’uns 500 parells de bases. Aquests fragments són processats després de forma diferent segons la plataforma que s’usarà per determinar-ne la seqüència. En el cas de la seqüenciació Solexa/Illumina, l’ADN s’introdueix en un portaobjectes de vidre de 3 x 7,5 cm en el qual poden ser seqüenciats alhora fins a un bilió de fragments d’ADN. Un cop obtinguda la seva seqüència, els fragments han de ser reorganitzats per reconstruir la molècula original.

La reconstrucció de la seqüència del genoma humà va trigar anys a fer-se usant tecnologies tradicionals i a un cost de més de tres mil milions de dòlars. Gràcies a aquestes noves tecnologies, ara es pot fer en menys d’un mes, a un cost d’uns 10.000 dòlars. En conseqüència, moltes preguntes científiques cada vegada més sovint són resoltes utilitzant aquest nou tipus de seqüenciació.

Al PRBB, la seqüenciació exhaustiva s’ha ofert com un servei des de l’any 2008. Està equipada amb quatre aparells de seqüenciació amb un cost d’entre mig milió i un milió d’euros cadascun.

Aquest article va ser publicat al diari El.lipse, la publicació que es realitza al PRBB amb la col.laboració de tots els centres que el conformen.