Miquel Porta, nascut a Barcelona l’any 1957, epidemiòleg a l’IMIM-Hospital del Mar, ha ensenyat a institucions de tot el món, i és coeditor de la European Journal of Clinical Investigation.

Fluït en quatre llengües i pare de tres fills, és també un actiu comunicador per al públic general de resultats científics i del seu significat. 

Com va ser la teva carrera?

Sóc metge i epidemiòleg, professor a la Facultat de Medicina de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1981 i a d’altres llocs. Vaig passar quatre anys als Estats Units, primer com a estudiant de màster i amb una beca postdoctoral i després com a professor. Al 1998 l’IMIM em va concedir un any sabàtic a Harvard. Les estades a l’estranger no haurien de ser cap novetat, però desafortunadament aquí a Espanya no s’han convertit en un costum. Fins i tot avui en dia molts científics sènior no han passat ni un any seguit a l’estranger.

Per què és tant important passar un temps a l’estranger?

En primer lloc ho recomano personalment,i en segon lloc per raons professionals. Als Estats Units vaig poder gaudir de l’apreciació del lliure pensament, del respecte pel bon estudiant que té un pensament crític i es repta a ell mateix i als altres. 

Què fa tant diferent el sistema anglosaxó?

És molt competitiu, però al mateix temps és creatiu i et brinda grans oportunitats. Per exemple, als 27 anys em van oferir una posició d’Assistant Professor a la Universitat de Carolina del Nord. Va ser increïble veure a un catedràtic demanar-me permís per seure a les meves classes, i això és normal als Estats Units! Més tard vaig escriure una crítica del «Dictionary of epidemiology», hi vaig contribuir a la següent edició amb científics de renom i anys després vaig ser escollit editor. Crec que això difícilment m’hagués passat a Espanya. Per altra banda, l’ambient de treball és molt dur als Estats Units, ja que l’economia té una forta influència sobre la ciència, la qual cosa força un alt nivell i crea una fructífera competència. 

Quines dificultats veus a la ciència?

Em preocupa la fragmentació de la nostra recerca, que aborda una infinitat de petits detalls biològics sense transcendència clínica i social. Al final intentem unir totes les peces, però fácilmente ens oblidem de la complexitat de les malalties humanes i de les dificultats d’integrar aquests detalls per ajudar els pacients.

 És això el que vols dir amb enfoc integrador?

Amb les recerques integradores s’aconsegueix el coneixement que cap disciplina podria obtenir per ella mateixa. Com a epidemiòlegs clínics som bons en integrar diferents nivells de coneixement científic, des de les molècules i les cèl·lules fins al nivell fisiològic, les persones, la cultura, l’ambient físic i l’economia.

Tu dediques esforç a la comunicació científica.

Hi ha alguns científics de la vella escola que encara no interactuen gaire amb el públic. Però en medicina i epidemiologia, el propòsit final és millorar la salut de les persones i societats. Els metges tenim una tradició de comunicar els nostres descobriments, intentant influir activament en les polítiques públiques i privades amb major impacte en la salut pública.

Aquesta entrevista va ser publicada en paper al número 32 de l’El·lipse que és la publicació mensual que s’edita des del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona amb la participació dels diferents centres que el conformen.