Imatge de ressonància magnètica d'un tall coronal del cervell d'una persona jove i sana. L'hipocamp esquerra es mostra en color verd i el de la dreta en vermell.

La memòria constitueix una funció ce­rebral fascinant de la qual depèn, en bona part, el que som i el que fem. En les parts més profundes del cer­vell existeixen unes estructures d’es­pecial rellevància per a la memòria, els hipocamps. Els hipocamps actuen com una porta d’entrada que permet la gra­vació de la memòria a l’escorça cerebral. Quan es lesionen definitivament, la per­sona deixa de formar noves memòries però és capaç de recordar el que ja té gravat. Aquest fet crida l’atenció, ja que és difícil d’entendre que el pacient sigui capaç de recordar coses de la seva jo­ventut però incapaç de recordar el que va fer el dia anterior.

La memòria posa de relleu un principi biològic general: qualsevol conducta d’un organisme és el resultat d’una organitza­ció jeràrquica: molècules, sinapsis, neuro­nes, circuits neuronals, connexions entre circuits i, finalment, el comportament. Tot aquest conjunt es modifica constantment a través de les experiències viscudes. La creació de memòries és el resultat de determinades connexions (sinapsis) de l’escorça cerebral. Igual que la memòria necessita molts mecanismes per funcionar correctament, la recerca sobre la memòria requereix molts agents que cooperin per poder avançar.

Aquesta entrevista va ser publicada en paper al número 31 de l’El.lipse que és la publicació mensual que s’edita des del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona amb la participació dels diferents centres que el conformen.